Sergi Alegre Urrea

arquitectura

Característiques geològiques de les Valls del Montcau I

El primer aspecte que vaig decidir analitzar de l’entorn de les Valls del Montcau va ser la geologia. La geologia és la principal font de materials de construcció, ja que les estructures i els tancaments dels edificis que trobem són de pedra. La geologia és també el factor que ha determinat el sistema d’implantació dels nuclis de població en el territori. De fet, els edificis més singular que hi podem trobar són les tines en mig de les vinyes. Els viticultors de la zona van decidir construir les tines per a l’elaboració de vi al costat dels conreus per estalviar-se el  transport del raïm fins als masos.

La geologia de les valls posa de manifest orografia complexa, de trànsit difícil, i de gran peculiaritat. La seva morfologia irregular, ens pot recordar sensiblement a les agulles del massís de Montserrat, que es troba a pocs quilòmetres de la zona ( tot i que la vegetació aquí és més abundant). El motiu d’aquesta rugositat del terreny el podem explicar a partir de la seva gènesis geològica.

Cal que ens remuntarem a l’època que els geòlegs anomenen l’eocè, fa 55 milions d’anys. Aquí trobem la depressió central de Catalunya submergida en el Mar Interior, el qual cobria també el Bages i l’actual litoral català. Existia, però, una zona elevada que era de fet una illa, el Massís Catalanobalear. Aquesta gran extensió comprenia el que avui en dia són les comarques de La Selva, El Penedès i  El Vallès i s’estenia fins a les illes Balears. Els nombrosos rius i torrents que discorrien per la orografia d’aquest massís ancestral aportaven sediments que al llarg de milions d’anys van anar formant deltes a les seves desembocadures. Aquestes acumulacions de sediments es van anar compactant formant masses de roca molt dura i consolidada.

33 milions d’anys després, a l’època del miocè, les aigües d’aquest mar interior es van acabar de retirar definitivament, deixant al descobert aquestes immenses masses rocoses que havien estat submergides fins aleshores. La incessant acció erosiva dels agents atmosfèrics va anar devastant tots els materials de la superfície emergida, rebaixant els relleus i deixant en alguns punts els materials més resistents. Els dipòsits sedimentaris de l’eocè van consolidar-se com els conjunts rocallosos més inalterats. Un exemple d’aquestes zones d’acumulació de sediments van ser les Valls del Montcau, on trobem formacions amb aspecte d’agulla o de turons modelats capriciosament, així com acumulació de sorres que provenen de la descomposició  d’aquestes roques. Tot aquest procés va donar orígen a la formació de sòls relativament fèrtils on s’hi ha generat una rica vegetació.  Tots seguit us mostraré una sèrie de fotografies que il·lustraran  molt bé la morfologia d’aquest territori.

A la vessant oriental de les valls podem observar les següents tipologies geològiques:

Des del corriol que porta cap a la font de la Pola podem observar una magnífica vista del massís de Montserrat, que compta amb un relleu molt similar degut a que ambdues zones tenen una gènesis comuna. A la part esquerra podem observar el turó del Paller de tot l’any, i a la dreta la massa rocallosa que conforma l’anomenat Coll de tanca.

Les agulles i turons envoltats per canals són una constant en aquest indret, aquí tenim una vista de la cara Nord del Montcau.

Aquestes imatges s’emmarquen al sector més oriental del parc natural de Sant Llorenç del Munt, on el terreny tendeix a formar conglomerats de còdols cimentats.

Podrem observar com aquest aspecte canvia sensiblement a mesura que ens apropem a la vessant occidental, de la qual també aportem tot un seguit de fotografies.

Riera de la Santa Creu

A la banda del Pont de Vilomara no presenta un aspecte de massís tan montserratí. El relleu s’ha erosionat formant un seguit capes d’estrats. Aquí podem observar la vall creada per l’erosió que ha produït el pas de la riera de La Santa Creu.

El Serrat dels Trons ens mostra aquest aspecte, els turons s’enlairen seguint tot una disposició de terrasses.

Serrat dels Trons

La reducció de les alçades en les seves cotes màximes i un incendi que destruí gran part de la vegetació el 1986 fan que aquesta part de les valls sigui menys pintoresca però no pas menys interessant, ja que això ha fet per la seva banda que la zona romangui menys alterada. Els corriols i senders erosionats per l’home que trobem a l’altra banda aquí escassegen.

Fins aquí aquesta presentació del medi geològic, en un altre post entrarem en un estudi més detallat i científic  dels aspectes que cal que entenguem per comprendre la orografia d’aquests indrets.

Anuncis

Les Valls del Montcau: Emplaçament

 

Les valls del Montcau són una àrea geogràfica físicament definida pels termes municipals ubicats a la cara nord dels massissos de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Es troben a la comarca del Bages, al centre de Catalunya. Aquests municipis són Mura, Talamanca, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages.

Quan vaig realitzar el treball vaig optar per estudiar exclusivament els municipis de Mura, Talamanca i El Pont de Vilomara i Rocafort. Aquests tres municipis estan formats en realitat per quatre nuclis de població perquè al Pont de Vilomara i Rocafort en trobem dos. Rocafort és el nucli històric del municipi (actualment és majoritàriament ocupat per segones residències) i el Pont de Vilomara és on es concentra la major part d’activitat, doncs disposa de millors comunicacions.

La major part del seu territori d’aquests es troba dins el parc natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac, declarat territori protegit des del 1972. El 45 % de l’àrea del parc és actualment propietat de la Diputació de Barcelona i forma part juntament amb el parcs de Collserola, Montserrat, Montnegre-Corredor, Montseny i Garraf de l’anomenada anella verda de la regió metropolitana de Barcelona.

Els límits geogràfics naturals de l’àrea estudiada són doncs: el riu Llobregat a l’oest, el massís de Sant Llorenç del Munt al sud i a l’est i al nord la plana del Bages.

Les Balmes de l’Espluga

On són?

Les balmes de l’Espluga es troben dins el Parc natural de Sant Llorenç del Munt, al terme municipal de Mura. Per poder arribar cal accedir al parc. Existeixen òbviament diversos accesos pels quals podem arribar, però el més recomanable és fer-ho des del  revolt que hi ha al quilòmetre 11 de la carretera BV-1221 de Terrassa a Mura, a l’Alzina del Salari. A partir d’aquest punt cal pujant fins el coll de tres creus, passar per la Porquerissa i la font de la Pola. Les Balmes Obrades de l’Espluga es troben a sota del turo que porta el mateix nom i es troben al marge d’un camí. Des d’elles es pot contemplar una panoràmica de la carena de l’Espluga.

Descripció del Entorn

La geologia de l’entorn és de tipus eocènic, amb conglomerats rojencs per la presència d’argiles. La seva isolació no es veu interrompuda per cap altre conjunt arquitectònic. El paisatge està fortament macat per les formacions rocoses i la vegetació consistent en un alzinar. Aquest alzinar va sent substituit per brolles a mesura que ens apropem al conjunt. L’ambient es fresc i humit.

Descripció del conjunt

El conjunt es desenvolupa en dos construccions, una principal i una altra de caràcter més secundari i de dimensions més reduides.  ocupant les dues cavitats que conformen la balma, s’estableixen dos edificis aprofitant la balma com a coberta i part dels tancaments laterals. Com podem veure a les imatges, aquestes construccions es disposen en el sentit longitudinal de la balma, essent l’edifici superior d’uns 30 metres i l’inferior d’uns 10. Els murs de tancament es troben pràcticament enrasats amb la propia balma. Davant de l’edifici superior existeix un porxo natural a la seva entrada.

Dades administratives

Es troben sota la tutela de la diputació de Barcelona mitjançant el sistema de parcs naturals.

Antecedents i dades històriques

Segons investigadors i arqueòlegs es tracta d’una construcció alt-medieval, posiblement anterior a la conformació dels nuclis de les valls. Aquetsa hiòptesi es basa en la presència de l’arcaica tècnica de l “opus spicatum”, en alguns trams dels tancaments. Aquesta hipòtesi és dubtosa ja que també trobem traces d’aquesta tècnica en edificis del segle XVIII. Suposant certa aquesta teoria, es tractaria d’una construcció anterior al segle IX. Pel que fa a documentació escrita, se sap que el 1336 constaven com a propietat del mas e La Mata.

Funcionalitat de l’element

Les balmes de l’espluga servien per a estabular ramats en les rutes del bestiar, encara avui dia semblen ser utilitzades segons ho denoten algunes restes d’excrements i palla al terra.

Dades tècniques

Materials

Pedra calcàrea procedent posiblement de la base del turó degut a que existeix un estrat de caràcter
menys granulós que la morfologia de conglomerat eocènic que hi ha a la part superior. Algunes de les
pedres semblen treballades prèviament, d’altres semblen fragmentades per la pròpia erosió i reco-
lectades símplement dels voltants.
Fusta de pi, pel seu estat posiblement procedent de restauracions realitzades al segle XX
Morter de Calç, Únicament a punts molt concrets del conjunt.

Implantació

Com a balma obrada utilitza les qualitats benignes de la cova per ubicar el desenvolupament de la resta dels elements. S’ubiquen ambdues enrasades a la paret del turo, tot just tancant la balma per evitar l’agressió de l’entorn.

Fonamentació

S’utilitza l’estrat resistent del terreny rocallós situat a pocs centímetres de profunditat.

Estructura

L’estructura és en part la pròpia balma i en part el tancament. L’estructura artificial es conforma mitjançant la combinació d’ “opus spicatum” de pedra en sec juntament amb tècniques més barrueres de conformar les parets de pedra com seria l'”opus incertum” també en sec, fent servir claus i cantons per resoldre els canvis de direcció el mur on trobem l’accès. No s’han detectat finestres, la llinda de la porta principal és de fusta. La segona construcció no te llinda, la porta queda conformada per un espai entre la paret de la balma i un mur.

Tancaments

Els tancaments són per una banda la pròpia balma i per altra les parets de l’estructura. La coberta per la seva banda és inclinada allà on es perd la continuitat del sostre de la balma, se suposa es trovaba resolta amb teules en èpoques properes, en desconeixem la tècnica però podem suposar que amb llistons de fusta en base al que podem trobar a altres construccions de la zona. L’entrega entre el tancament i la pedra de la balma es resol en sec a la seva part inferior i amb morter de calç a la part superior. El mur actualment queda rematat amb calç, fruit d’alguna posible restauració no documentada

Elements singulars

L’interior dels habitacles es troba toscament treballat donant com a resultat algunes fornícules de ben segur emprades com aprestatges per a eines. Els propis murs es fonen amb la balma formant una macla resultant de la intersecció d’un paral·lelopíped i un volum amorf.

Currículum

Qui sóc?

Post Navigation